Quan consultar al psicòleg?

Aquesta és una pregunta freqüent que molts pares i mares poden fer-se en moments concrets en relació a la criança dels seus fills o a la pròpia experiència vital. Tots en determinats moments ens podem sentir perduts, insegurs, i amb la necessitat de sentir-nos recolzats i orientats. Com a psicòloga, penso que en aquests moments de malestar va bé poder compartir aquests neguits amb un persona que podrà ajudar-te a pensar i a entendre què està passant.

Pel que fa a la infància i l’adolescència més concretament, són etapes molt importants del desenvolupament. Alhora són moments de molts canvis, que acostumen a donar lloc a conflictes i inquietuds tant en els fills com en els pares. Una de les tasques principals del psicòleg és la d’ajudar a entendre quines dinàmiques familiars s’estan produint, quin és el malestar dels nens i dels pares, i tractar de potenciar els recursos individuals per tal de afavorir les relacions i fer front les dificultats.

Hi ha una gran varietat de dificultats que poden generar malestar i ser considerats motius de consulta. Aquí només esmentarem uns quants, però pensem que lo important no és tant el conflicte o la dificultat en sí mateixa sinó la manera en com es viscuda per la persona i com li afecta.

Tipus de motius de consulta:

- Dificultats per la adquisició d’hàbits, límits, desobediència.

- Dificultats en la adquisició dels aprenentatges: fracàs escolar, falta d’organització i de planificació, dificultats per a la integració de nous coneixements.

- Dificultats en l’atenció, hiperactivitat, falta de concentració, de motivació.

- Dificultats en la relació amb els iguals i/o adults, gelosia, timidesa, dificultats de separació.

- Pors, angoixes, manies, tics.

- Dificultats per dormir, per menjar.

- Tristesa, apatia.

- Estrès, agressivitat, dificultats per gestionar les emocions.

En tot cas, ja sabeu que estem a la vostra disponibilitat per a fer qualsevol tipus de consulta i esperem que aquest post us hagi estat aclaridor.

Què fer amb el nostre temps lliure?

En acabar les classes per la tarda, durant els caps de setmana o les vacances, de vegades els nens no saben com ocupar el seu temps i això els neguiteja: “s’avorreixen”.

Hi ha nens i nenes que saben entretenir-se sols, que els hi agrada pintar, jugar, i que fàcilment poden inventar-se un joc i gaudir per ells sols. En canvi, hi ha d’altres que necessiten més de la presència dels adults, ja sigui per què els hi costa organitzar una activitat per ells mateixos, o bé perquè reclamen estar amb el papa o la mama ara que no han d’anar a l’escola, i no s’han de separar obligatòriament.

Tant en un cas com en l’altre, seria bo que els nens i nenes poguessin gaudir d’ambdós moments: aprendre a entretenir-se sols i aprendre a compartir activitats amb els pares i els germans.

Aprendre a entretenir-se sols els ajuda a pensar, a organitzar un joc, a estimular la part més creativa i imaginativa, estant aprenent a estar sols i a la vegada sentir-se tranquils, segurs, en confiança amb ells mateixos i en l’entorn. Internament saben que poden comptar amb l’adult de referència si necessiten quelcom.

També compartir activitats amb els pares i els germans és molt positiu pels nens, no només a nivell cognitiu, sinó també a nivell emocional i relacional. Els pares són les persones que més poden ensenyar als seus fills, són qui transmeten millor la curiositat per aprendre del món. A la vegada estaran compartint experiències gratificants que ajudaran a enfortir la relació amb els seus fills i que faran guanyar al nen en autoestima i seguretat. Si a més tenen germans, també els ajudarà a integrar als germans i a compartir als pares. Segur que apareixeran conflictes, en molts moments els fills estaran més neguitosos, però tot això forma part de la experiència de família, i seran ocasions en què els pares podran ensenyar als fills a resoldre aquests conflictes que poden tornar a aparèixer en moments futurs.

Deglución atípica

La gran desconocida para mucha gente, ya que no han oído hablar nunca de ella y no sabe las consecuencias que puede tener. La deglución atípica consiste en colocar la lengua en una mala posición y con ello hay músculos orofaciales que hacen un trabajo excesivo, además de provocar movimientos dentales, mórdidas no adecuadas y otras consecuencias que pueden llegar a ser más serias como problemas en la articulación temporo mandibular.

Nosotros, logopedas, nos dedicamos a corregir esta mala colocación de la lengua, en reposo, con ejercicios; y a la vez corregimos la colocación en la deglución de los alimentos, ya sean líquidos, sólidos o semisólidos.

En la deglución hay que trabajar diferentes aspectos:

1. El sellado labial:

• Sostener un depresor entre los labios cerrados e intentar quitarlo
• Aguantar un bastoncillo de pan entre los labios, y morderlo poco a poco sin que se caiga
• Jugar a sujetar una cuchara con algo encima, una canica, un huevo duro...

2. La musculatura labial:

• Dar golpecitos suaves con los labios en forma de beso a un depresor
• Trasladar papeles con una cañita de un lugar a otro, succionando el aire
• Estirar el labio superior hacia abajo suavemente

3. La lengua:

• Dar golpecitos con la punta de la lengua en las arruguitas del paladar
• Cerrar y abrir la boca con la lengua posicionada en las arrugas del paladar y no moverla
• Hacer la ventosa
• Sacar la lengua sin tocar los labios

4. La deglución:

• Tragar con la boca abierta
• Colocar una gomita elástica en la punta de la lengua para que se la quite sin ayuda de los dientes

Estos son algunos de los ejercicios que hacemos en nuestro centro; y que recomendamos hacer en casa a la vez que realizamos el tratamiento; para cualquier duda podéis poneros en contacto con nosotros en info@okidilogopedia.com.

Los ejercicios no suplen el trabajo del logopeda, lo complementan.

Xerrada

“AFRONTEM LES PORS!!”

Tots tenim pors, però la manera en com vivim les nostres pors ens poden limitar i dificultar el nostre dia a dia. En la infància les pors es fan més presents, i molts nens i nenes els hi costa afrontar-les sols: pors a la foscor, a dormir sols, a no saber fer bé les coses, a que els pares els deixin d’estimar... Hi ha vegades que els nens i nenes no saben explicar aquestes pors i les expressen per mitjà de la inquietud, el moviment, el malestar. En aquesta xerrada identificarem els tipus de pors més freqüents que es donen a la infància, la manera en com els nens i nenes les expressen i pensarem en maneres d’ajudar als fills a fer-les front. 

Us esperem el dia 26 de febrer a les 20.00h al Centre Okidi. 

Oferirem pica-pica i cafè. El cost de la xerrada són 5 euros.

Podeu convidar a tothom a qui li pugui interessar, sigui usuari del centre o no!! 

Cal confirmar assistència prèvia a:

- info@okidilogopedia.com 
- whatsapp al mòbil del centre

​

Gràcies i  us esperem!!

Les pors

La por és una resposta emocional davant la percepció d’una amenaça real o imaginària. Es tracta d’un mecanisme de supervivència bàsic en resposta a un estímul que ens pot generar dolor o senyal perill, ens ve donada genèticament i  compartim amb la nostra espècie, però la manera en com ens impacta o com reaccionem davant aquestes pors, tindran a veure amb la nostra personalitat,  la nostra història, la imatge que tinguem de nosaltres mateixos, etc. 

Les pors com d’altres emocions són emocions del dia a dia. Si mirem cap enrere o ens mirem a nosaltres mateixos per dins, és fàcil que observem que la por és una emoció freqüent a la nostra vida quotidiana, però en la mesura en què passa en situacions conegudes, reiterades, és una emoció que anem dominant i que ens serveix fins i tot per a anar més segurs en aquesta vida quotidiana (per mirar abans de creuar en vermell, fer el que se’ns demana per evitar una possible bronca dels pares o jefes, tancar bé les portes de casa per a que no ens robin, etc.).  Habitualment tendim a reprimir, a fer inconscients les nostres pors (por a la mort, a que algú pel carrer ens faci mal....) doncs si sempre estiguéssim pensant en això, viuríem sempre amb un nivell angoixa intolerable. 

Hi ha pors que són bàsiques, genèriques en els éssers humans (por als depredadors, a la soledat, a la mort...) mentre que hi tenim d’altres que són més específiques de la persona i que varien en intensitat (por a un determinat animal, por a ficar-nos en un ascensor, por a anar a un determinat lloc). 

Hi ha d’altres pors que són evolutives, és a dir, que acostumen aparèixer en un moment evolutiu i que després marxen. Per exemple: els terrors nocturns cap als 2-3 anys, pors a la foscor o dormir sol als 7-8 anys.  Hi ha altres pors que són freqüents en els nens, però que en funció de la intensitat en què són viscudes aquestes pors, generen molt malestar als nens i dificulten dur una vida saludable. Per exemple: pors a la foscor (quan els nens són més grans), pors a estar sol, pors al fracàs, pors a separar-se dels pares, etc. És important poder entendre aquestes pors a fi de ajudar als nens i nenes a fer-les front. 

Per explicar aquestes pors amb més detall i ajudar als pares a superar les pors dels seus fills, en el centre Okidi hem preparat una xerrada que oferirà la psicòloga del centre Marta Saiz, el pròxim dia 26 de febrer a les 20h. Ens agradaria que vosaltres també poguéssiu compartir la vostra opinió o els vostres dubtes. No hi falteu, us esperem!!

Quan anar al logopeda??

Sempre que algú arriba a la consulta, ens pregunta si arriben tard o a temps pel tractament i per això avui vull explicar-vos quan s'ha d'anar al logopeda.

En moltes ocasions hi ha derivacions per part del dentista, l'escola, el pediatre o l'otorrino. Però en altres ocasions hi ha dubtes per part dels pares i per això creiem necessari aquest blog per resoldre dubtes. Ja que també els adults necessiten logopedia en algunes ocasions.

La logopedia és la ciència que avalua, diagnostica i tracta els problemes de veu, llenguatge i deglució. La seva finalitat és la prevenció, diagnòstic i tractament dels transtorns de la comunicació humana, ja siguin de la parla o del llenguatge. Tracta problemes orofcials amb terapia miofuncional; i trastorns de la deglució, inclosa la disfagia.

Existeixen molts indicadors i símptomes, entre ells

- Que no es compren quan l'infant parla

- Que amb freqüència es salti lletres quan parli o posi altres sons

- Que respiri amb la boca oberta

- Que tingui dificultats en pronunciar algun so

- Que es quedi disfònic sovint

- Que no discrimi sons de sorolls

- Que no parli o parli molt poc

- Que hi hagi quequeig

- Que hi hagi alteracions físiques: com paràlisi cerebral o espina bífida...

- Que presenti algun retard general del desenvolupament o del llenguatge

- Que tingui dificultats a l'hora de llegir o escriure correctament

- Que hi hagi dificultats en el càlcul

- Quan no pugui seguir consignes sencilles

En els adults les indicadors són semblants però es interessant anar al logopeda quan:

- S'ha patit alguna malaltia com un ictus

- Hi ha presència d'alguna malaltia degenrativa com l'Alzheimer o el Parkinson

- Hi ha disfàgia o deglució atípica

- Quan hi ha problemes a la veu.

Com podeu veure els/ les logopedes tractem moltes coses i no només ajudem els nens que no saben parlar o pronunciar algun so; també ajudem els adolescents i els adults. 

Esperem que us pugui ajudar per futures consultes.

Les rebequeries

Les rebequeries són un fenomen habitual que es dóna a la infància i que sovint esdevé difícil de gestionar pels pares i mares, sobretot si aquesta manera d’actuar perdura en el temps.  

Com a definició, podríem dir que les rebequeries són la manifestació de l’angoixa que els hi genera la negació d’un desig. És una via de comunicació molt freqüent a partir dels 2 anys. En aquestes edats, els infants no tenen encara prou recursos comunicatius per expressar els seus desitjos, ni tampoc tenen prou desenvolupada la capacitat d’espera i de raonament per tal d’entendre que en aquell moment no pot tenir allò que desitja. És important que els pares puguin ensenyar als fills a manegar aquests sentiments de la manera més saludable.  

A mesura que el nen o nena va creixent, ha d’anar aprenent a tolerar el sentiment de frustració, a entendre que un no pot tenir sempre allò que vol i que ha de confiar en què els pares saben què és el millor per ells en aquell moment. Així, no es tracta de dir un “No perquè ho dic jo”, sinó que si hem de dir que NO, ho fem donant una explicació (en la mesura en què el nen ho pugui entendre) de per què prenem aquella decisió i reafirmar-nos en la nostra postura. 

Els nens necessiten que els pares els calmin i els hi posin límits, perquè degut a la pròpia immaduresa (evolutiva o emocional) per ells mateixos no poden. Així, davant d’una situació d’aquest tipus, li podem dir que entenem que s’enfadi perquè ell voldria una altra cosa, però que cridant o plorant no és la manera més adequada per expressar-ho, i que tu estaràs amb ell per quan se li passi l’enfado. És important no canviar d’opinió per aconseguir que el nen deixi de plorar, doncs llavors el missatge que li estarem transmetent serà el de què la rebequeria té una utilitat. 

Sabem que no és tasca fàcil, però si actuem d’aquesta manera, estarem establint les bases per a que els nostres fills puguin tolerar les frustracions que inevitablement aniran apareixent al llarg del seu creixement (no entendre, no saber, no poder, no tenir, etc.) sense que això els afecti a la seva pròpia autoestima i seguretat. I com ja sabeu, al centre Okidi tenim les portes obertes per parlar d’aquests i/o d’altres temes, sense cap compromís!!