domingo, 25 de octubre de 2015

Dificultats a l'hora de fer els deures

Moltes vegades ens arriben al despatx pares i mares preocupats perquè els seus fills tenen dificultats per posar-se ells sols a fer els deures. Darrera d’aquesta problemàtica hi podem trobar diverses causes, però en aquest post parlarem de 3 molt freqüents i com treballar-les:

- nens que necessiten la presència de l’adult per fer els deures.

Si la dificultat del nen recau en la matèria, els pares poden ajudar a estudiar al fill sempre intentant que aquella situació no esdevingui massa conflictiva en la relació pares-fill. És important que els pares ajudin però que els deures els pugui fer el nen, perquè sinó estaran traient responsabilitats al fill que li són pròpies i a la vegada que estaran interferint en el seu procés d’aprenentatge. Lo recomanable seria poder-li explicar i motivar al fill a que ho continuï fent ell sol i que els pares marxessin, i si més endavant no entenen alguna cosa puguin tornar a cridar als pares de nou. Més val marxar i tornar 50 vegades que quedar-se assegut al seu costat durant tota la estona, ja que si els pares marxen, el fill va aprenent la experiència de fer els deures “sol” mentre que si tenen als pares sempre al costat, poden desenvolupar una dependència de la seva presència per fer els deures.

- nens que tenen moltes dificultats per organitzar-se.

És important poder crear un horari conjunt, pares i fills, en què es busquin unes hores d’estudi pactades entre tots i que siguin el màxim de realistes i assumibles possibles. Tant si els fills tenen pocs o molts deures, és bo poder marcar un temps d’estudi (1 hora, 2 hores, depenent de la necessitat) en què el nen tingui destinat a fer els deures, i on només pugui realitzar-los en aquell temps marcat. Als nens els ajuda a organitzar-se saber que només tenen un temps determinat a fer una activitat que disposar de tota la tarda i haver-se organitzar dins d’un interval temporal més ampli. També van prenent consciència de quant de temps necessiten per estudiar.

- nens que es despisten amb qualsevol cosa.


La capacitat de concentració va lligada a molts factors: la motivació per la tasca, el cansament mental i físic, el grau d’inquietud o neguit del nen, etc. Per tant, per orientar bé a la família, s’hauria de mirar cas per cas el per què el nen es despista tan fàcilment. Tot i així, com a pautes generals podríem dir que és important que el nen tingui el seu propi espai d’estudi, que sigui un lloc tranquil, poc estimulador extern, i en el què temporalment quedin exclosos objectes d’interès del nen.

lunes, 28 de septiembre de 2015

¿Qué ocurre cuando se da el paso a consultar con la psicóloga?

Dar el paso a consultar a un psicólogo siempre es una decisión difícil. Es un momento en el que se plantean muchas dudas: ¿será normal cómo está actuando mi hijo/hija? ¿Debería preocuparme? ¿Pensarán de mí que soy mala madre o mal padre? ¿Y si me dicen que se trata de algo grave? Éstas y otras muchas cuestiones pueden aparecer en nuestra mente y pueden frenarnos en el momento de dar el paso a consultar. Como psicóloga me parece que se trata de unas dudas totalmente razonables, pues se mezclan distintos sentimientos (preocupación, miedo, culpa, ansiedad) que nos dificultan actuar. Por ello, quisiéramos aclarar en este post, cómo desde el centro Okidi llevamos a cabo el proceso desde que se tiene la idea de venir a consultar hasta que nos ponemos a trabajar.

Cuando una familia, unos padres, un adulto, acuden a nuestro se realiza una primera visita con la psicóloga, en la que la persona expone el motivo que le ha llevado a consultar. Si se trata de una consulta en referencia a los hijos, esta primera visita puede realizarse en presencia o no de ellos, dependiendo de cómo prefieran los padres. Hay veces en que éstos se sienten más cómodos hablando de según qué temas sin sus hijos, y otras veces en que a niños muy asustadizos o introvertidos les va bien hacer esta primera visita compartida con los padres, para que puedan conocer a la psicóloga de una manera más tranquila y confiada. Otra opción es que a la primera visita acudan sólo los padres, y luego se haga una segunda en presencia del hijo, etc. Lo importante es que tanto la familia como el niño puedan sentirse lo más cómodos posible para que puedan compartir sus inquietudes y nosotros podamos empezar a orientarles de la mejor manera.

En función del caso, habrá ocasiones en que en dicha primera sesión se orientará a la familia y no habrá necesidad de volver a venir, y en otras ocasiones en que se decidirá realizar unas visitas posteriores con el niño a solas para que la psicóloga pueda conocerle mejor y pueda dar a los padres una valoración de la situación más ajustada. El número de estas visitas suele ser entre 3 y 4, dependiendo si también se incluye la pasación de un test de inteligencia (que suelen ser más largos). Posteriormente se vuelve a citar a la familia, esta vez en ausencia del niño/niña, para comentar con mayor profundidad la situación emocional del niño y si creemos conveniente o no realizar un trabajo continuado con él para ayudarle a resolver dichas dificultades. En todos los casos, esta decisión siempre dependerá de la familia.


Esperamos que os hayamos podido orientar sobre cuáles son los primeros pasos para consultar con la psicóloga y no dudéis en acercaros a preguntar siempre que queráis.

martes, 22 de septiembre de 2015

Vuelta a la rutina

Después de un verano largo para algunos y más cortito para otros, volvemos todos a la rutina; incluidos nosotros que también.

Así que volvemos al trabajo con ganas y con novedades que esperamos que salgan bien. Vamos a poner en marcha algunas cosas que el año pasado ya empezamos a realizar y esperamos que este año sea mejor.

Además de la logopedia y la psicología, el centro cuenta con una nueva disciplina de arteterapia.

En breve colgaremos más posts con más contenido útil y ameno para todos.

Esperamos que la vuelta no sea muy dura y os vemos en breve con más información.

martes, 26 de mayo de 2015

Els límits

Vivim en una societat regida per uns límits que afavoreixen la nostra convivència. En canvi, cada vegada ens trobem amb més dificultats per a poder establir uns límits clars i saludables dins de les nostres llars i del nucli familiar. Moltes vegades ens trobem que els pares se senten injustos o autoritaris quan han de dir “no” als seus fills, quan en realitat estan afavorint el seu benestar psicoemocional fent-ho.

Tots necessitem saber quins són els nostres límits, això ens permet protegir-nos, orientar-nos, ens dóna seguretat i confiança en l’entorn. Establir uns límits clars i saludables als fills els ajuda a anar tolerant les frustracions del dia a dia, a conèixer les pròpies capacitats, a demanar ajuda si cal, a respectar als altres i a protegir-se a si mateix de possibles mals propis o aliens. Un nen que no troba els límits els busca perquè necessita comprovar que al costat hi té un adult que li protegirà per a que no es faci mal, que el frustrarà però que també el consolarà quan això passi. Pensem que els nens van aprenent i acceptant els límits a mesura que es van topant amb ells.

Hi ha molts estils diferents de criança, m’arriscaria a dir que hi ha tants com a número de mares i pares i que, com a tot a la vida, els extrems no acostumen a ser lo més saludable. Creiem que un excés de permissivitat dels pares pot ser viscut pels fills com un abandó emocional “fes el que vulguis”, “a mi no m’importa el que et pugui passar”; mentre que una intolerància o una rigidesa extrema pot ser viscuda com una falta de comprensió i empatia dels pares envers els seus fills “diguis el que diguis jo no em moc de la meva postura”.  Hi haurà moments en què serà bo una negociació amb el fill, i en d’altres en què la decisió la tindran els pares i se li podrà transmetre al fill que ho fan a fi de protegir-lo perquè l’estimen, però que ara per ara ha de respectar-ho. Si els pares es mouen en línies de criança diferents o fan un repartiment de papers antagònic “poli bueno / poli malo”, poden generar molta confusió als fills.


Pensem que no és un tema fàcil de gestionar i que en molts moments es converteix en focus de conflicte, per això us proposem que vingueu a consultar-nos si teniu qualsevol qüestió o si dubteu de com fer-ho. Com sempre, el Centre Okidi ens trobem a la vostra disposició per ajudar-vos amb aquests i d’altres temes que puguin ser motiu de dubte o malestar personal o familiar.

lunes, 13 de abril de 2015

Quan consultar al psicòleg?

Aquesta és una pregunta freqüent que molts pares i mares poden fer-se en moments concrets en relació a la criança dels seus fills o a la pròpia experiència vital. Tots en determinats moments ens podem sentir perduts, insegurs, i amb la necessitat de sentir-nos recolzats i orientats. Com a psicòloga, penso que en aquests moments de malestar va bé poder compartir aquests neguits amb un persona que podrà ajudar-te a pensar i a entendre què està passant.

Pel que fa a la infància i l’adolescència més concretament, són etapes molt importants del desenvolupament. Alhora són moments de molts canvis, que acostumen a donar lloc a conflictes i inquietuds tant en els fills com en els pares. Una de les tasques principals del psicòleg és la d’ajudar a entendre quines dinàmiques familiars s’estan produint, quin és el malestar dels nens i dels pares, i tractar de potenciar els recursos individuals per tal de afavorir les relacions i fer front les dificultats.
Hi ha una gran varietat de dificultats que poden generar malestar i ser considerats motius de consulta. Aquí només esmentarem uns quants, però pensem que lo important no és tant el conflicte o la dificultat en sí mateixa sinó la manera en com es viscuda per la persona i com li afecta.

Tipus de motius de consulta:

- Dificultats per la adquisició d’hàbits, límits, desobediència.
- Dificultats en la adquisició dels aprenentatges: fracàs escolar, falta d’organització i de planificació, dificultats per a la integració de nous coneixements.
- Dificultats en l’atenció, hiperactivitat, falta de concentració, de motivació.
- Dificultats en la relació amb els iguals i/o adults, gelosia, timidesa, dificultats de separació.
- Pors, angoixes, manies, tics.
- Dificultats per dormir, per menjar.
- Tristesa, apatia.
- Estrès, agressivitat, dificultats per gestionar les emocions.


En tot cas, ja sabeu que estem a la vostra disponibilitat per a fer qualsevol tipus de consulta i esperem que aquest post us hagi estat aclaridor.

martes, 24 de marzo de 2015

Què fer amb el nostre temps lliure?

En acabar les classes per la tarda, durant els caps de setmana o les vacances, de vegades els nens no saben com ocupar el seu temps i això els neguiteja: “s’avorreixen”.
Hi ha nens i nenes que saben entretenir-se sols, que els hi agrada pintar, jugar, i que fàcilment poden inventar-se un joc i gaudir per ells sols. En canvi, hi ha d’altres que necessiten més de la presència dels adults, ja sigui per què els hi costa organitzar una activitat per ells mateixos, o bé perquè reclamen estar amb el papa o la mama ara que no han d’anar a l’escola, i no s’han de separar obligatòriament.

Tant en un cas com en l’altre, seria bo que els nens i nenes poguessin gaudir d’ambdós moments: aprendre a entretenir-se sols i aprendre a compartir activitats amb els pares i els germans.
Aprendre a entretenir-se sols els ajuda a pensar, a organitzar un joc, a estimular la part més creativa i imaginativa, estant aprenent a estar sols i a la vegada sentir-se tranquils, segurs, en confiança amb ells mateixos i en l’entorn. Internament saben que poden comptar amb l’adult de referència si necessiten quelcom.


També compartir activitats amb els pares i els germans és molt positiu pels nens, no només a nivell cognitiu, sinó també a nivell emocional i relacional. Els pares són les persones que més poden ensenyar als seus fills, són qui transmeten millor la curiositat per aprendre del món. A la vegada estaran compartint experiències gratificants que ajudaran a enfortir la relació amb els seus fills i que faran guanyar al nen en autoestima i seguretat. Si a més tenen germans, també els ajudarà a integrar als germans i a compartir als pares. Segur que apareixeran conflictes, en molts moments els fills estaran més neguitosos, però tot això forma part de la experiència de família, i seran ocasions en què els pares podran ensenyar als fills a resoldre aquests conflictes que poden tornar a aparèixer en moments futurs.

viernes, 20 de marzo de 2015

Deglución atípica

La gran desconocida para mucha gente, ya que no han oído hablar nunca de ella y no sabe las consecuencias que puede tener. La deglución atípica consiste en colocar la lengua en una mala posición y con ello hay músculos orofaciales que hacen un trabajo excesivo, además de provocar movimientos dentales, mórdidas no adecuadas y otras consecuencias que pueden llegar a ser más serias como problemas en la articulación temporo mandibular.

Nosotros, logopedas, nos dedicamos a corregir esta mala colocación de la lengua, en reposo, con ejercicios; y a la vez corregimos la colocación en la deglución de los alimentos, ya sean líquidos, sólidos o semisólidos.

En la deglución hay que trabajar diferentes aspectos:

1. El sellado labial:
  • Sostener un depresor entre los labios cerrados e intentar quitarlo
  • Aguantar un bastoncillo de pan entre los labios, y morderlo poco a poco sin que se caiga
  • Jugar a sujetar una cuchara con algo encima, una canica, un huevo duro...
2. La musculatura labial:
  • Dar golpecitos suaves con los labios en forma de beso a un depresor
  • Trasladar papeles con una cañita de un lugar a otro, succionando el aire
  • Estirar el labio superior hacia abajo suavemente
3. La lengua:
  • Dar golpecitos con la punta de la lengua en las arruguitas del paladar
  • Cerrar y abrir la boca con la lengua posicionada en las arrugas del paladar y no moverla
  • Hacer la ventosa
  • Sacar la lengua sin tocar los labios
4. La deglución:
  • Tragar con la boca abierta
  • Colocar una gomita elástica en la punta de la lengua para que se la quite sin ayuda de los dientes
Estos son algunos de los ejercicios que hacemos en nuestro centro; y que recomendamos hacer en casa a la vez que realizamos el tratamiento; para cualquier duda podéis poneros en contacto con nosotros en info@okidilogopedia.com.

Los ejercicios no suplen el trabajo del logopeda, lo complementan.