miércoles, 15 de noviembre de 2017

Què és salut?

Que entenem per salut?

Salut és un terme que no ha tingut una definició estàtica que hagi perdurat en el temps. Els experts estan constantment filant més prim per poder definir amb més precisió amb de forma més consensuada el terme salut.

Mirarem de forma breu l'evolució de la paraula salut i com nosaltres podem ser agents de salut, segons en quina definició ens centrem.

Salut és l'absència de malaltia. Aquesta és la definició tradicional proposada per l'OMS que rapidament va quedar curta. En primer lloc perquè no es pot definir en funció del que no-és, i, en segon lloc, perquè, encara que salut i malaltia estiguin estretament lligats, no són el mateix. Tu pots no estar malalt i no gaudir d'una bona salut.

Sigerist, l'any 1941 va proposar una visió de salut en allò que és, i no per l'absència de: Salut és quelcom positiu. Una actitud joiosa i una acceptació de les responsabilitats que la vida imposa a l'individu. Aquesta definició canvia totalment el paradigma de què entenem per salut. Per una banda, no només recau en l'individu, sinó que també posa de manifest que hi ha un context d'interacció. Per altra banda, ho defineix com una actitud, una manera de fer i no ho redueix en termes dicotòmics. Per últim, i és com Sigerist comença, és quelcom positiu.

Que diferent és, quan ens relacionem amb els nostres fills partir d'una definició o d'una altra! Posaré un exemple:

- Papa, no estic bé... no vull anar al cole - Termòmetre, no febre, cap al cole! (primera definició)
-         Papa, no estic bé... no vull anar al cole - Que et passa?, potser hi ha algú que et preocupa i que et fa estar malament. Si en parlem potser et puc ajudar (segona definició)

L'OMS, en el seu congrés de formació el 1946 va definir salut com a: Salut és un estat de complet benestar físic, mental i social.

Quan pensem amb l'infant que tenim davant i que l'hem de cuidar, hem d'intentar integrar-lo en la seva totalitat. A més a més de portar-lo al metge, parlar amb el professorat per saber com està en el grup classe, i tenir present que és el que l'angoixa i el preocupa. Els límits d'on comença la salut física i social són molt difosos. Utilitzem la sexualitat per relacionar-nos, i més els adolescents, i com vivim aquesta sexualitat ens afecta a com pensem i sentim.

Cal destacar que a l'OMS defineix el concepte de salut com una fita, un camí per on caminar. En cap cas com un estadi on arribar. Ningú té un estat de complet benestar.

L'última definició que prendrem en consideració és l'acord que és va arribar l'any 2000, a Bangladesh durant la conferència mundial sobre la Salut: La salut és un assumpte social, econòmic i polític, i és, sobretot, un dret humà fonamental. La desigualtat, la pobresa, l'explotació, la violència i la injustícia són a l'arrel de la mala salut i de les morts dels pobres i els marginats. La salut per a totes les persones significa que s'han de desafiar els interessos dels poderosos, que cal fer front a la globalització i que les prioritats polítiques i econòmiques s'han de canviar de forma dràstica.

És una definició molt polititzada i que s'allunya molt del nostre dia a dia, però la prenc en consideració per una cosa. Per l'ideal de justícia. En les famílies on hi ha més d'un fill/a, hem d'intentar ser el màxim de justos amb cada un dels fills, perquè les desigualtats entre germans són fonts de malestar i conflicte. Fonts de no-salut.


Per concloure, Salut no és un terme de blanc i negre, de sí o no, sinó una línia molt llarga. En un extrem tenim el malestar total i a l'altre extrem el benestar absolut. Al llarg de la nostra vida, caminarem amunt i avall sense adonar-nos. Creiem important tenir present que està bé, vol dir cuidar el nostre cos (dormir, menjar...) la nostra salut mental (què ens preocupa, que em crea incomoditat...) i cuidar la nostra xarxa social (amics, família, parella...)

martes, 24 de octubre de 2017

22 de Octubre Día Mundial del Conocimiento de la Tartamudez

La tartamudez, también denominada disfemia, es un trastorno que afecta a la fluidez del habla. Se inicia durante la niñez y puede durar toda la vida.

Este trastorno se caracteriza por las interrupciones en la producción de los sonidos del habla, también denominadas “disfluencias”. La mayor parte de la gente produce breves disfluencias como repetir algunas palabras o empezar por “mmmm” o “eh” la palabra que quieren decir. Esto no tiene por qué ser un problema; no obstante, pueden entorpecer la capacidad de comunicación afectando a las actividades de la vida diaria.

Sin embargo, hay que tener en cuenta que es normal que los niños entre 2 y 5 años no presenten una fluidez completa en el habla, ya que están en la etapa de adquisición del lenguaje. Por ello es importante saber diferenciar entre las disfluencias habituales de esta etapa y las que pueden ser atípicas.

Por todo ello es importante identificar la disfemia de forma correcta, para poder ofrecerle a la persona las herramientas necesarias para conseguir una mejora en su comunicación oral. Para ello es necesario realizar un buen diagnóstico que debe ser realizado por el logopeda.

Tratamiento

En la actualidad no existe ninguna terapia que elimine completamente las alteraciones en la fluidez del habla. No obstante, es fundamental tener en cuenta que detectarlo a tiempo ayuda a corregir este trastorno lo máximo posible.


Durante el tratamiento es primordial que los padres estén involucrados. Durante la terapia el profesional le irá dando a los padres una serie de pautas sobre cómo dirigirse e interactuar con su hijo para conseguir que se sienta cómodo a la hora de hablar.

domingo, 15 de octubre de 2017

No estic malalt

Últimament tenim la sensació que tothom està preocupat per la salut mental. I no en el sentit positiu de preocupar-se per tenir un estil de vida saludable, amb una xarxa de relacions que t'acompanyin en els bons i en els mals moments, sinó que la gent està a l'expectativa que els hi posin una etiqueta que expliqui tot el seu malestar.

No és que sigui desordenat, és que tinc la síndrome del poca-traça: Em costa ordenar i mantenir l'habitació neta. Em fa mandra rentar la roba i haver de fer-me el llit als matins. Si total, a la nit el tornaré a desfer... Múltiples estudis han demostrat que aquesta síndrome és fruit d'un dèficit en la recaptació de la serotonina, produïda perquè la bomba de sodi-potassi no obra suficients canals sinàptics. Evidentment, per curar aquesta síndrome no has de fer res més que prendre't aquesta pastilla. Com que ajuda a obrir els canals de Sodi, augmenta la recaptació de serotonina i, l'habitació estarà ordenada i amb un somriure. Sense esforç, sense patiment.

Utilitzant la reducció a l'absurd, volem transmetre una manera de pensar que està a les ments de molts de nosaltres.

Empesos per una indústria farmacèutica que treu remeis miraculosos, cada cop és més alta la tendència a patologitzar i medicalitzar els estats naturals de la vida.

Ser mogut no vol dir tenir hiperactivitat, i que la classe sigui avorrida i, per tant, ens costi parar atenció no vol dir que tinguem dèficit d'ateció. Ser una mica tímid i que ens costi relacionar-nos no vol dir que tinguem síndrome de l'espectre autista i que passem una època trista no vol dir que tinguem depressió.

Que podem fer?

És important entendre que el malestar, el patiment, no encaixar en un grup o l'ansietat forma tan part de la vida com gaudir, disfrutar o tenir amics. Passar-ho malament no equival a estar malament, sinó a estar viu!

Això no vol dir que no puguem entendre el malestar. Entendre el malestar no vol dir posar una etiqueta reduccionista i simplista, sinó pensar perquè ho estem passant malament o ens comportem d'aquesta manera que no ens agrada gaire.

Per exemple: No puc dormir... Necessito una pastilla per dormir. O no! Hi ha altres maneres: No puc dormir... Perquè serà?. És veritat que a la feina estic preocupat per aquest projecte que em fa anar de bòlit. A més a més, el nou cap que m'han posat... em fa por que em facin fóra, com la meva filla adolescent que avui m'ha fet fora de la seva habitació, cada vegada estem més distanciats. Crec que em sento sol... I si truqués al Joan per explicar-li?

Que diferent és una postura de l'altre. Mentre una ens converteix en un subjecte passiu i sotmès a una medicació que més aviat o més tard farà figa, per la dependència i la tolerància, l'altre ens apodera i ens fa responsables de nosaltres mateixos. I el que és més important, podem prendre accions per estar millor.

Aquest escenari patologitzador està fonamentat en el constructe nefast de normalitat. Cada cop hi ha una definició més estricta del que és la normalitat i per tant, cada vegada hi ha més persones que no són "normals". Tot qui no sigui normal, és malalt.


No hi ha res més injust, que tractar a tothom per igual. Per tant, anem ha entendre què és el que ens passa i quina és la millor manera de solucionar-ho, ja que estem segurs que la majoria de vegades no passarà per una medicalització de la vida, sinó per permetre'ns està en contacte amb el malestar, no fugir d'ell.