Día de Sant Jordi

Uno de los días que más me gustan en mi ciudad, Barcelona.

La calle se llena de vida, porque todo está repleto de gente. Librerías abiertas con un montón de libros y miles de paradas llenan la ciudad de rosas. Hoy Barcelona es una ciudad llena de libros y rosas. Paseas y observas a la gente con rosas en las manos de colores diversos y con paquetes de regalos que son libros.

Nosotros aprovechamos siempre este día en la consulta, para hacer actividades y cosas diferentes relacionadas con la leyenda de Sant Jordi, ¿todos la conocéis, verdad?

Es la leyenda que cuenta que un pueblo era atemorizado por un dragón; un día se acabaron las ovejas para darle de comer al dragón y se hizo un sorteo entre todos los habitantes del pueblo para ver quién sería el alimento del dragón; con tan mal suerte para el rey, que la elegida fue su hija, la princesa. Así que el dragón la cogió y se la llevó a su cueva.

Pero en estas, que un caballero valiente apareció en el pueblo y dijo que el la salvaría. Así que armado con su espada fue en busca de la princesa. Cuando llegó a la cueva, luchó con el dragón, hasta que lo hirió de muerte, salvando a la princesa. Entonces ahí mismo de la sangre del dragón, salió un rosal lleno de rosas, y el caballero llamado Sant Jordi, cogió una rosa que dio a la princesa y la llevo de nuevo a su reino.

Hay diferentes versiones de la leyenda pero ésta sería la que yo conozco, seguro que hoy mis pacientes me cuentan alguna más y diferente, ya que hemos preparado un material muy divertido para montar nuestra propia versión de la leyenda.

Contaremos nuestra propia aventura con los diferentes personajes de la historia. Al principio del post tenéis una muestra de las imágenes que usaremos.

Hemos realizado el material con diferentes imágenes de Creative Clips de Krista Wallden.

Deixa'm fer-me gran

https://es.dreamstime.com/foto-de-archivo-medida-de-la-altura-de-la-ni%C3%B1a-en-la-pared-image66911736

Sí… les nostres precioses i increïbles criaturetes es fan grans. Això és inevitable. I hi ha una part on sap greu. Aquell nadó que l’agafaves en braços i s’adormia amb la teva mirada i la teva escalfor, ara és un adolescent que amb prou feines saps a quina hora se’n va a dormir i, si el volguessis portar a coll i bé, després necessitaries una faixa durant un parell de setmanes.

És així. El temps passa per a tothom. Per això és important tenir clar perquè eduquem els nostres infants, què és el que volem d’ells.

Educar vol dir ensenyar, mostrar i demostrar què és ser una bona persona, feliç, responsable i coherent. Educar és fer d’un ésser humà, un ciutadà del món. I és molt important tenir clar que infants i joves no només són el futur, sinó que també són el present.

Per tant educar és una aposta de present i de futur, on la criatureta que ara tenim entre mans acabarà sent una persona gran, responsable i amb autonomia. I això és del que vull parlar... donem la suficient autonomia als nostres infants i adolescents?

Sí hi ha una cosa que s’ha de reconèixer és que patim. Patir és senyal d’un vincle que s’estableix entre mares, pares i fills. Però alerta! No només hem de mostrar el nostre amor a través de la preocupació. També els hi hem de poder mostrar el nostre amor a través d’estimular-los l’autoestima, reconeixent allò que fan bé i reforçant la seva identitat que cada vegada serà més única i més diferent de la dels progenitors.

I això fa por. Veure que cada cop saps menys coses de la seva vida, veure que cada cop tens menys control sobre què fa i el que no fa, veure que no fa tot allò que a tu t’agradaria... fa patir. Però és molt important que no li traspassem tota el nostre patiment al nostre fill/a. Perquè no volem que sigui una persona poruga i atemorida, sinó una persona que es pugui afrontar als reptes de la vida i pugui encaixar els fracassos.

És evident que no volem que prenguin mal, que caiguin o que fracassin. Però caure en la gran temptació d’estar sempre molt a sobre i molt, corres el gran risc que esdevinguin persones dependents i amb dificultats perquè s’enfrontin a les adversitats.

Hem de deixar que els nostres fills i filles explorin el món, s’equivoquin i es facin mal. I estar allà quan vinguin plorant a casa perquè els hi ha passat alguna cosa no gaire bona, però no tan greu com per no refer-se’n.

Per tant, perquè els infants creixin i madurin, de mica en mica, els pares ens hem d’anar retirant, i dóna’ls-hi espai perquè es desenvolupin com a persones íntegres.

Dominó

Hola a todos;

No sé si lo sabéis pero tenemos un instagram donde vamos colgando muchos de los materiales que usamos durante las sesiones.

Es interesante compartir con otros profesionales, y ver cómo trabajan o qué material usan. Comparto parte de los materiales que compró y creo útiles pero también aquellos de elaboración propia para que otros profesionales puedan usarlos o hacerlos. También es verdad; que muchos compañeros y compañeras, me han pedido que suba parte de mis materiales para poder descargarlos, supongo que los consideran útiles. Por eso he decido poner en marcha esta nueva iniciativa que muchos me han pedido, y aquí tenéis mi primer post con archivo descargable.

Os dejaré un enlace donde podéis descargar un dominó para trabajar la s; estará en catalán, castellano y con tarjetas en blanco.

Os explico un poco, el dominó tiene imágenes con el sonido del fonema /s/, están al inicio, en el medio de la palabra y al final. También hay fichas blancas donde podéis realizar ejercicios con los sonidos o como vosotros queráis.

Me gustaría que compartieras en vuestras redes el uso que le dais y para que usáis las blancas. Yo los uso para decir palabras con ese o las sílabas.

No tiene normas de juego, sólo las mismas que un dominó, vosotros decidís que doble empieza, espero que os guste y os sea útil para vuestro trabajo.

PODÉIS DESCARGAD AQUÍ

Las imágenes del dominó se han adquirido en Creative Clips y son de Krista Wallden

Sobre la identitat

Com es construeix una identitat? Qui sóc, com sóc, com em veuen les altres persones?

Qui més qui menys, alguna vegada tothom s’ha fet aquestes preguntes. La resposta no és fàcil ni simple, però ens permetrem un espai de reflexió per aclarir algunes temes al voltant de la identitat, i quins agents influeixen alhora de construir-la.

Jo, sóc jo, perquè no sóc tu. Quan la mare està embarassada del fill, units pel cordó umbilical, on acaba la mare i on comença el fill? Es nodreix de la mare i es relaciona amb el món a través de la mare. Per tant, sobretot als primers mesos de vida, no està gens clar que és el Jo (mare) i que és el tu (fill).

Aquest procés de diferenciació jo-tu comença en els últims moments de l’embaràs, però és quan es talla el cordó umbilical el moment on tenim dos individus clarament diferenciats. La diferència on comença un i on acaba l’altre és clara. Però seria agosarat pensar que el nounat ja sap qui és ell i té consciència sobre ell mateix. De fet, els primers mesos de vida el procés de maduració passa exactament per descobrir on acaba el teu cos, on acabes tu. Com el gat que dóna voltes sobre si mateix pensant-se que la seva cua es un joguet i, quan per fi la caça, descobreix que si la mossega li fa mal. El nadó farà exactament el mateix. Es posarà la mà a la boca, s’anirà tocant els peus per veure fins on arria, es tocarà el cabell... En resum, s’anirà explorant a ell mateix.

És probable que el nadó els primers mesos de vida pensi que el pit de la mare és seu. Perquè només ha de tenir gana perquè el pit aparegui i l’alimenti. El pensament primitiu és precisament, el temps d’espera entre la necessitat i la satisfacció d’aquesta. És durant aquest lapse de temps que el nadó començarà a fantasiejar (“quien hambre tiene con pan sueña”).

Aquest fantasieig s’anirà contrastant amb la realitat (principi de realitat) i, a poc a poc, s’anirà agafant consciència d’un mateix i del món que l’envolta.

Tot això que té a veure amb la identitat?

Quan mare i nadó estan connectats, són un ésser indivisible, la manera en què la mare, pensa, escolta en definitiva, viu la vivència d’estar embarassada afectarà la identitat del nadó. És el que en diem experiències perinatals. Un cop s’hagin separat, el procés serà exactament el mateix. La manera en què els progenitors i cuidadors ens pensin, la manera en què actuïn amb nosaltres ens anirà marcant la manera com som.

D’aquesta manera, perquè una persona arribi a tenir una identitat pròpia algú l’ha d’investir. L’ha de dotar de la categoria de persona a través de la relació, l’ha de reconèixer com a persona. Jo sóc jo perquè no sóc tu. I tu i jo ens construïm a través de mirar-nos als ulls i veure que en algunes coses ens semblem i en altres no.

És molt important no etiquetar els infants quan són petits en categories com: Rebels, desastres, maldestres, despistats... Perquè els estem no només encasellant en una identitat, sinó que a més a més aquesta és negativa.

La millor manera de generar una identitat positiva i egosintònica (amb consonància amb l’ego, el jo) és entenent que la ràbia de la teva criatureta no et destruirà, que plor desesperat no serà per sempre i que la rabieta al súper, a part d’una mica de vergonya no és un altre reclam que estima’m!

Les emocions són i són per alguna cosa. Ser capaços de no desesperar-nos quan les emocions envaeixen a l’infant i seguir amb el xiuxiueig a cau d’orella mentre l’agafem en braços per consolar-lo és la millor manera que l’infant vegi que no és dolent i que el que sent és normal, freqüent i no destructor.