Caso Grupos Consonánticos

La oca que realizamos juntos está en catalán

Hoy estamos muy contentos, porque venimos a contaros un caso con el que hemos trabajo estos tres últimos meses. En Enero nos hemos despedido de este caso con mucha pena pero él estaba muy contento porque por fin podía decir cuatro.

Este pequeño llegó al centro la última semana de Octubre para realizar una valoración, ya que después de que el colegio se lo comentará, él mismo le pidió a su padres venir, ya que no podía decir correctamente cuatro, dragón, fresa, granja...

Nosotros realizamos la valoración de este caso y observamos que su  problemática sólo era con los grupos consonánticos, no presentaba ningún trastorno más de los sonidos. En la valoración vimos algunas cosas de su dentición pero ya estaban en contacto con el dentista, así que no nos preocupamos.

Este caso venía una vez a la semana con nosotros, el resto de días realizaban ejercicios en casa. Al principio, durante las tres primeras sesiones nos costó realizar las actividades preparadas ya que es un niño muy tímido, pero después fue un rayo.

Le dimos un truco muy rápido y realizamos diferentes juegos juntos, una oca de grupos consonánticos, donde nuestra oca era un monstruo y un memory con diferentes imágenes que nos ayudaban a producir esos sonidos.

Los primeros que salieron fueron gr, cr, y después de un mes y medio empezaron a salir las dr y tr que eran las que más le preocupaban.
El primer día que le salieron se puso súper contento y yo también porque salió de la consulta diciendo palabras y se marchó a su casa diciendo todas las palabras que se le ocurrían; los padres estaban muy felices porque le veían alegre.

El siguiente mes ha sido para generalizar y hacer un poquito de control.

Ahora mismo está de alta pero lo veremos en unos meses para hacer un control y dar el alta definitiva.

criança

Què difícil navegar a vegades pel mar immens de la criança... El dia a dia embolcalla i és difícil trobar perspectives i temps per aturar-se i pensar. Llavors, busquem desesperadament brúixoles màgiques que ens indiquin el nord, i ens orientin cap a camins correctes, aquells que sembla que ens salvaran a tots.

Malauradament, no existeix un mapa únic amb respostes per a tothom, ni cap camí correcte. Caldrà anar construint les rutes, transformant el veler per encarar-les i, el que a vegades és més difícil: aparcar l’embarcació als ports, per poder baixar a terra posant distància a l’aventura, i així agafant la força necessària per a la següent.

És habitual sentir: “ És que no tenim temps per res des que tenim els fills”, “tot el que fem és per ells i res per a nosaltres”. Malgrat és una realitat que els fills i filles requereixen molta presència i atenció, i que la vida canvia amb ells,  els pares i mares també necessitem espais per a nosaltres. És clar que en funció del moment de desenvolupament del nen o nena, la manera de poder distanciar-se serà una o una altre.

Hi ha qui té a prop figures de suport de familiars per a poder marxar a sopar un vespre, o hi haurà qui tindrà cangurs. Hi ha qui s’organitzarà perquè un es quedi amb les criatures i l’altre pugui anar a fer dues hores d’esport a la setmana... Cada família haurà de poder pensar en les seves possibilitats, però podent trobar espais individuals o de parella, per així no acusar a la criança, de la impossibilitat de tenir un espai propi . Per així no fer responsables als fills i les filles de no poder tenir moments socials de gaudi, de dedicació pròpia o de tranquil·litat...

Tot i així, cal dir que no és fàcil separar-se. Separar-se dels fills i filles sovint genera culpa, i voldríem ser-hi a tots els escenaris de la seva vida, evitant així la sensació de que els abandonem.

Òbviament, els fills necessiten que els anem a veure a les activitats que fan, que juguem amb ells, que els acompanyem en el seu desenvolupament amb presència, atenció, i comprensió i també de tenir moments en família. Però si tot això hi és, cal poder també permetre’s espais per a nosaltres.

Evidentment, cal poder pensar quins són els moments de distància que un es pot permetre. No és el mateix un nadó de 8 mesos que un fill de 8 anys, i no és el mateix anar a sopar fora cada vespre o cap de setmana, que un cop al mes. Tampoc és el mateix quan un fill està malalt, que quan està sa i es pot quedar amb una figura de confiança que el cuidarà.

Si les criatures disposen d’un vincle segur i compartit amb els pares i mares, podran aprendre a separar-se i a tenir la seguretat de que la distància no és cap amenaça, no és cap abandonament, i de que els papes i mames tornen. Aquest, també és un dels aprenentatges vitals que forma part del seu desenvolupament.

Així doncs, mares i pares tripulants, alceu les veles i navegueu amb amor i comprensió pels mars de la criança, però procurant cuidar-vos a vosaltres també!

Caso Intervención de Cuerdas Vocales

cuerdas después de intervención

Todo el mundo cuando tiene un problema de voz, se plantea a qué médicos debe acudir; el principal es un buen otorrinolaringólogo que haga una valoración exhaustiva de las cuerdas vocales. Y después de su valoración, si es necesario nuestro trabajo, se necesita un o una logopeda especialista en voz para poder realizar una buena reeducación.

El caso que os voy a contar; vino derivado por un otorrino con el que suelo trabajar, el Dr. Tornero, buenísimo en su trabajo y en el trato con pacientes. El caso es que me llamó para comentarme el caso de un señor de 61 años al que había intervenido de las cuerdas vocales; había tenido que realizar una cordectomía láser in situ de la CVI y le había tenido que tocar mucho. Después del reposo vocal, empezamos nuestra trabajo con él, eso fue a finales de Junio del 2018. El pronóstico era que recuperaría voz, pero que su voz no sería la misma y tenía muchas opciones de sinequia en cuerdas.

Mi trabajo ha consistido en hacerlo consciente que tenemos que usar la voz de manera diferente para conseguir que todo salga como esperábamos y que no hubiera sinequia. He trabajado con él durante 3 meses y hemos conseguido una voz muy parecida a la que tenía antes de la operación, y de momento no hay sinequia.

Hemos realizado trabajo de musculatura periférica del cuello, así como ejercicios de pushing y hemos trabajado los anclajes para producir una voz mejor.

He de comentar que antes de las vacaciones de verano, tuvimos un pequeño susto; ya que Jordi observo un carcinoma escatoso T1b de la CVD y era posible una nueva intervención, pero con reposo y con buenas pautas, no hubo que pasar por otra intervención.

A día de hoy, después de la última revisión, sabemos que está genial, sus cuerdas están perfectas, no hay sinequia y tenemos imágenes de su fonación. Hemos distanciado sus sesiones y hemos dado pautas para su trabajo ya que tiene una exigencia vocal alta.

Y después de tres meses y medio de trabajo con sesiones semanales, después más distanciadas y con controles, hemos decidido dar pautas y dar el alta.

Contes que acompanyen

Per si no n'hi hagués prou amb els esforços del dia a dia, massa sovint els vespres són autèntiques lluites quotidianes, enlloc d'estones per aturar-nos i descansar. Són moments de dutxes, cuna, sopar, preparar les coses de l'endemà, rentar dents, posar pijames, recordar allò que havia quedat pendent, fer-ho i, finalment, intentar trobar la manera de que els fills i les filles es fiquin al llit. Però la batalla no acaba aquí, ja que habitualment el més difícil és aconseguir que s'adormin. Tot un clàssic.

En les dinámiques diàries prèvies al son, no hi ha en els nostres fills i filles la voluntat de desafiar-nos o provocar-nos des d'un lloc hostil, malgrat es pugui viure així degut al comprensible esgotament que ens travessa als adults.

Quan els nens s'oposen al dormir, habitualment expressen moltes coses: que els costa separar-se dels pares per anaar al seu espai, que estan intensament cansats, que els costa posar-se límits a ells mateixos, que estan nerviosos, que destgen fer altres coses....

Fins i tot, entre germans moltes vegades es fan juguesques trapelles i còmplices que compliquen les situacions, esverant-se els uns als altres- Així, doncs, davant de les múltiples causes i possibiltats, els adults hem d'intentar copsar què és el que els passa, ja que és a partir de la comprensió que podrem donar una resposta que ens faciliti la tasca.

Una bona manera d'acompanyar-los en el procés cap al son, és explicar-los un conte abans d'anar a dormir. Les estones tranquil·les de contes i històries, es poden convertir en una manera de transitar del moviment a la calma. Aquestes, s'allunyen dels estímuls que generen les pantalles que són grans fonts d'excitacií i dificulten el dormir.

El conte esdevé un símbol de trobada, de presència, d'intercanvi i de relació.

Les històries es conevrteixen en la port d'entrada al món oníric, estimulant l aimaginació i la creativitat, i fent que la separació nocturna amb els pares sigui d'una forma més ambale i afectuosa. A més, també esdevé un contacte amb el món de la lectura.

Evidentment, la proposta dels contes és una proposta flexible que pot tenir diversos formats, oferint així en cada una d ele sopcions, un tipus d'aprenentatge diferent. Fins i tot el dia que no hi hagi conte, serà un dia en el qual aprendran que a vegades han de tolerar no tenir el que desitgen...

Això si: hi ha una nit de l'any què és excepcional, en la qual ni els contes podran esvair el neguit: la nit màgica de Reis. Aquetsa nit, o bé cauran rendits de son per escurçar la nit, oo bé es mantindran desperts impacientment, a l'espera de que la màgia els vingui a veure.

Estones compartides per abrigar-nos del fred

És tardor. Va arribant el fred, i amb ell el canvi d’hora que enfosqueix les tardes més del que voldríem. Poc a poquet, comencem a necessitar més capes d’abric, i més estones de recolliment.

Els adults ho tenim clar: quan el fred ens gela el cos, fàcilment trobem mecanismes per a escalfar-nos. Però a vegades el fred té altres formes, es manifesta d’altres maneres, i trobar els mecanismes per frenar-lo pot tornar-se complicat. Pot tenir forma d’angoixa, de neguit, i fins i tot de buidor. Llavors l’escalf que necessitem ja no és el dels jerseis o les bufandes, ni el de les sopes o el te calent: sinó el de les paraules, la proximitat o la presència.

Si ja als adults ens costa trobar la manera de silenciar aquest fred emocional que ens impregna a vegades de diferents tristeses, o fins i tot comunicar-lo en paraules, el infants encara ho tenen més complicat.

Sovint, quan costa trobar les paraules per expressar allò que els passa, el cos es converteix en un escenari fabulós per a comunicar tot allò que succeeix al món intern. Així doncs, sovint apareixen mals de panxa, mals de coll, mal sons, tics, el pipi nocturn...

Òbviament, si l’infant presenta dolor al cos, els pares se n’han de fer càrrec i atendre-ho com cal: anar al metge i seguir les seves indicacions, etc.

Però malgrat l’atenció al dolor corporal, és important tenir present que les estones d’escalf relacional per a prevenir el fred emocional que es vesteix de mals de panxa, són importants. És important poder abrigar als nostres fills amb estones compartides de paraules, de presència i de joc. Els adults podem cercar les paraules que ells no saben buscar, i ajudar-los a entendre què és el que estan sentint. Molts de vosaltres respondreu: “Si el meu fill, per molt que ho intento no m’explica res!”. És clar que cada infant té una manera particular de comunicar i si no és a través de la paraula, pot ser a través del joc, dels gestos, de la conducta...

L’important és que els adults facilitem que ens puguin transmetre allò que necessiten. Cal tenir en compte també el moment evolutiu en el que es trobin, i no frustrar-nos si no ens verbalitzen les coses explícitament; tan sols en l’intent de ser-hi, ja els contenim emocionalment.

És clar que no és fàcil trobar estones, el dia a dia és complex, però cal prioritzar-les i preservar-les.  Es poden aprofitar fins i tot estones com l’anada i tornada a l’escola, durant els àpats, o l’estoneta d’abans d’anar a dormir, per poder fer-nos presents. Fer-nos presents lluny de les pantalles que ens aclaparen diàriament. Lluny de mòbils, televisions, o tauletes. Ser-hi, des del cos i la ment.

És important procurar acompanyar als fills i filles en el seu trajecte emocional i de desenvolupament. Donar espai i temps perquè s’expressin a la seva manera, preguntar-los, i poder posar paraules a les seves vivències. Compartir també estones de silenci, lúdiques i de família.

No s’han doncs d’oblidar les estones compartides per abrigar-nos del fred; un fred que ens pot gelar el cos en qualsevol estació de l’any.