Trastorno Específico del Lenguaje

La definición más característica sobre el TEL procede de la ASHA (American Speech-Language-Hearing Association, 1980): “Un trastorno de lenguaje es la anormal adquisición, comprensión o expresión del lenguaje hablado o escrito. El problema puede implicar a todos, uno o algunos de los componentes fonológico, morfológico, semántico, sintáctico o pragmático del sistema lingüístico. Los individuos con trastorno del lenguaje tienen frecuentemente problemas de procesamiento del lenguaje o de abstracción de la información significativa para almacenamiento y recuperación por la memoria a corto o largo plazo”

Las principales dificultades a nivel fonético-fonológico que presentan los niños con TEL cuando están adquiriendo el lenguaje expresivo: su capacidad fonética restringida, inventario consonántico limitado, producciones inusuales de sonidos, sistema fonológico más retrasado y en definitiva deficiente inteligibilidad. Los aspectos fonológicos deficientes en estos niños con otros niveles del lenguaje también problemáticos, como son la sintaxis y el léxico. En cuanto a la sintaxis, los rasgos gramaticales en los que tienen dificultades especiales están sujetos a procesos fonológicos como omisión de consonante final. A medida que se incrementa la complejidad sintáctica en una frase, disminuye la precisión articulatoria en los niños con TEL.  Los niños que son lentos al adquirir vocabulario expresivo son fonológicamente menos avanzados que los niños con desarrollo normal.  (Mendoza, E. (2012). Trastorno Específico del lenguaje. Pirámide)

Nosotros como logopedas, nos centramos en trabajar la inteligibilidad de su lenguaje y de su habla, así como la estructura, empezando siempre por la estructura más simple donde hay dificultades. Trabajamos vocabulario, estructura de palabras, estructura de frase. También trabajamos discriminación auditiva.

En todos los casos donde tengamos dudas si hay un retraso del lenguaje y/o del habla o un trastorno específico del lenguaje, tenemos que ir trabajando pensando en las dos hipótesis diagnósticas que tenemos y con el tiempo y las mejoras o dificultades que encontremos sabremos, qué caso tenemos delante.

Por eso como profesionales siempre hemos de trabajar con la mente abierta, pensando en todas las hipótesis y observar el caso que tenemos para ir descartando y ayudar mejor a nuestro paciente y a su familia.

Para cualquier duda, pónganse en contacto con nosotros, estamos a su disposición

Ens en recordem de quan nosaltres erem petits?

Quants anys fa que no ens il·lusionem per l’aleteig d’una papallona  o per les coses més senzilles. Quant de temps fa que un pal no és una serp o una vareta màgica!

Tendim a pensar-hi poc... però hi va haver una època en què érem petits! I... els teus pares feien coses que et feien moltíssima ràbia. O no?

Per què és important pensar en la nostra infància?

Perquè abans de ser pares, hem estat fills. I hem tingut uns pares que ens han cuidat i estimat suficient. I això deixa marca.

Prenem per cas: “El meu pare era molt dur amb mi i per tant jo seré molt dur amb tu”. Aquest esquema prototípic és un exemple perillós d’una mala diferenciació entre el que van ser els teus pares i el que tu pots ser com a pare. És veritat; els teus pares van ser molt durs amb tu i per això has arribat molt lluny, però... no hi havia una altra manera?

O passem a l’extrem oposat: Els meus pares em controlaven nit i dia. No em deixaven fer res. Llavors vaig decidir que els meus fills no els controlaria gens. Mai els hi poso normes ni hora de tornar a casa. És evident que els extrems, mai són bons.

Els fills no són un objecte on puguem abocar les nostres frustracions i els nostres traumes. No podem fer per repetició o per oposició allò que van fer els nostres cuidadors. És important que pensem i reflexionem sobre per què els nostres pares actuaven de la manera en què ho feien i si és bo que nosaltres actuem així. Que les nostres accions prenguin un significat i es dirigeixin cap a un objectiu o cap a una fita i no fer perquè a mi em va anar bé o perquè a mi m’hauria agradat que m’ho fessin.

Cada infància és única i no es repetirà. Pretendre reviure aquelles experiències a través dels nostres fills o que els fills els hi faci feliços les mateixes coses que a nosaltres pot provocar que els forcem a fer coses que no els hi ve de gust o que no gaudeixin.

Per evitar-ho és important que els hi preguntem i els hi oferim un ventall ampli d’opcions. Que siguin ells els protagonistes i principals actors. Si volem que el nostre fill faci música perquè creiem que pot ser beneficiós per ell, importa que toqui el violí, el piano o el contrabaix? O si creiem que fer esport és saludable, no cal que faci rugbi com nosaltres vam fer!

Dia Europeu de la Logopedia

Avui com cada any, es celebra el Dia Europeu de la Logopèdia. El dia 6 de Març de cada any es celebra el dia de la Logopèdia i aquest any la temàtica del dia és la Disfagia.

En cada col·legi professional i a les diverses universitats on es cursa el grau, hi ha xerrades i taules rodones sobre el tema per tal de concienciar a la gent i els professionals d'aquesta patologia; tant a nivell infantil com en adults.