Últimament tenim la sensació que tothom
està preocupat per la salut mental. I no en el sentit positiu de
preocupar-se per tenir un estil de vida saludable, amb una xarxa de relacions
que t'acompanyin en els bons i en els mals moments, sinó que la gent
està a l'expectativa que els hi posin una etiqueta que expliqui tot el seu
malestar.
No és que sigui desordenat, és que
tinc la síndrome del poca-traça: Em costa ordenar i mantenir
l'habitació neta. Em fa mandra rentar la roba i haver de fer-me el llit
als matins. Si total, a la nit el tornaré a desfer... Múltiples estudis
han demostrat que aquesta síndrome és fruit d'un dèficit en la
recaptació de la serotonina, produïda perquè la bomba de sodi-potassi
no obra suficients canals sinàptics. Evidentment, per curar aquesta síndrome no
has de fer res més que prendre't aquesta pastilla. Com que ajuda a obrir els
canals de Sodi, augmenta la recaptació de serotonina i,
l'habitació estarà ordenada i amb un somriure. Sense esforç, sense
patiment.
Utilitzant la reducció a l'absurd, volem
transmetre una manera de pensar que està a les ments de molts de nosaltres.
Empesos per una indústria farmacèutica que
treu remeis miraculosos, cada cop és més alta la tendència a patologitzar
i medicalitzar els estats naturals de la vida.
Ser mogut no vol dir tenir hiperactivitat, i
que la classe sigui avorrida i, per tant, ens costi parar atenció no vol
dir que tinguem dèficit d'ateció. Ser una mica tímid i que ens costi
relacionar-nos no vol dir que tinguem síndrome de l'espectre autista i que
passem una època trista no vol dir que tinguem depressió.
Que podem fer?
És important entendre que el malestar, el
patiment, no encaixar en un grup o l'ansietat forma tan part de la vida com
gaudir, disfrutar o tenir amics. Passar-ho malament no equival a estar
malament, sinó a estar viu!
Això no vol dir que no puguem entendre
el malestar. Entendre el malestar no vol dir posar una etiqueta reduccionista i
simplista, sinó pensar perquè ho estem passant malament o ens
comportem d'aquesta manera que no ens agrada gaire.
Per exemple: No puc dormir... Necessito una
pastilla per dormir. O no! Hi ha altres maneres: No puc dormir...
Perquè serà?. És veritat que a la feina estic preocupat per aquest
projecte que em fa anar de bòlit. A més a més, el nou cap que m'han posat... em
fa por que em facin fóra, com la meva filla adolescent que avui m'ha fet fora
de la seva habitació, cada vegada estem més distanciats. Crec que em sento
sol... I si truqués al Joan per explicar-li?
Que diferent és una postura de l'altre.
Mentre una ens converteix en un subjecte passiu i sotmès a una medicació que
més aviat o més tard farà figa, per la dependència i la tolerància,
l'altre ens apodera i ens fa responsables de nosaltres mateixos. I el
que és més important, podem prendre accions per estar millor.
Aquest escenari patologitzador està fonamentat
en el constructe nefast de normalitat. Cada cop hi ha una definició més
estricta del que és la normalitat i per tant, cada vegada hi ha més
persones que no són "normals". Tot qui no sigui normal, és
malalt.
No
hi ha res més injust, que tractar a tothom per igual. Per tant, anem ha
entendre què és el que ens passa i quina és la millor manera de
solucionar-ho, ja que estem segurs que la majoria de vegades no
passarà per una medicalització de la vida, sinó per permetre'ns
està en contacte amb el malestar, no fugir d'ell.
