Olor a material escolar nou. Les gomes milan desprenen aquella olor tan
particular. Els llapis amb la punta ben afilada i les motxilles que pesen molt
pels llibres del curs que està a punt de començar.
Som-hi!
Aquesta setmana els infants han retornat a les aules.
Companyes noves, cares noves, nervis perquè ens pensem que aquest curs serà
molt difícil i la prova irrefutable que ens hem fet grans, que ha passat un any
més.
Els i les alumnes que comencen el col·legi viuen una
cascada d’emocions intenses els primers dies de classe. Per sort, per ells i
per nosaltres, al cap de poc, el riu tornarà a entrar en el transcurs normal i
tot s’estabilitza.
Però els primers dies no. Que podem fer nosaltres?
En primer lloc i el més important és estar atents. Estar
atents no vol dir intervenir, ni ser xafarders. Vol dir fixar-nos en com la
nostra criatureta surt de casa, si té ganes d’anar o no al col·legi, com torna,
si torna enfadat o malhumorat, o torna i ens explica moltes coses...
Estar atents vol dir anar recollint pistes i proves que
ens anirà deixant abans que fem res. Perquè els infants estan nerviosos els
primers dies de col·legi i, perquè negar-ho, mares, pares i famílies també. I
hem d’estar alerta, perquè no podem traspassa’ls-hi el nostre malestar.
En cas que sospitem que ho pot estar passant malament, en
un moment familiar agradable, podem fer preguntes que ens acostin al seu
malestar. Parlar que els inicis són complicats, que tots els alumnes deuen
estar més o menys igual...
Sovint ens agradaria que els nostres fills i filles
vinguessin amb un descodificador que ens pogués ajudar a entendre què els hi
està passant. I ja seria la bomba que, a més a més, vinguessin amb un teclat on
poder introduir-hi ordres, tals com dutxa’t, fes els deures, para la taula,
estudia, dorm, tranquil·litza’t... i ens fessin cas!
Però a aquestes altures ja ens n’hem adonat que no és
així, oi?
Com a nucli familiar hem de ser capaços de generar un bon
ambient, que sigui confortable, reparador, càlid...
És fàcil queixar-nos que els menudets, o no tan menudets,
ho posen molt complicat, i que sembla que el que vulguin és treure’ns de
polleguera, però no és així. Una rabieta, un enfado, anar-se’n a l’habitació i
no voler parlar amb ningú, enfadar-se perquè no pot portar la roba que ella vol
o la multitud de situacions que ens crispen en el fons són una demanda d’amor.
Tota demanda és una demanda d’amor. Estima’m, accepta’m!
I és cert que nosaltres ens estimem amb bogeria als
nostres fills i filles, però no n’hi ha prou amb això. Cal que ho sàpiguen, que
ho sentin, que ho escoltin.
Per això és important que a casa hi hagi un bon ambient,
un ambient on, per més que l’intenti trencar amb crits i cops de porta, sempre
serà un ambient d’estima i de protecció.
I no és fàcil. Perquè nosaltres també som persones i
tenim els nostres sentiments i les nostres emocions. I també ens enfadem i
perdem la paciència.
I aquí està l’àrdua tasca: No projectar aquests
sentiments als nostres fills i filles.
De mica en mica s’anirà creant un ambient de confiança i,
en lloc d’actuar els malestars i les ansietats, les podem parlar.