Continuïtat dels tractaments psicoterapèutics

Tot sovint, quan una família consulta al psicòleg és perquè ha provat una sèrie de recursos que no han funcionat per alleugerir el patiment del seu fill o filla. Per exemple, hi ha infants que ho posen molt difícil per anar al col·legi, tenen dificultat amb el menjar o presenten problemes per dormir o fer cas a "l'autoritat". 

El malestar intrapsíquic de l'infant aflora a la realitat en forma de conductes, que, sovint, són les causants de patiment en els progenitors. 

Així doncs, la família acut al psicòleg a la recerca d'aquest alleujament i millora de qualitat relacional i familiar. 

La relació psicòleg-infant permet, a través del joc, del dibuix, de la paraula i de la relació expressar aquest malestar i, per tant, reduir el nombre de conductes disruptives. 

És freqüent que els primers mesos de psicoteràpia hi hagi una millora simptomàtica molt significativa: Per part dels pares i mares hi ha una descàrrega d'ansietat. El psicòleg és un aliat que permet entendre millor als fills i proporcionar un espai de confiança on poder pensar noves estratègies d'actuació, consensuades amb la parella. 

Per part de l'infant segueix havent-hi malestar, però aquest ja no és expressat amb forma de conducta (almenys no amb tanta freqüència) sinó que s'utilitza l'espai terapèutic per expressar els conflictes interns. 

La suma d'aquests dos elements fan que la majoria de pacients, durant els primers mesos de teràpia millorin la conducta, "el que es veu" però això no vol dir que tinguin menys patiment mental. 

És per això que interrompre la teràpia en aquest moment és un gran error. Perquè no s'ha pogut treballar l'arrel del problema, ens hem quedat amb la punta de l'iceberg i no haurem pogut aprofundir en la font del conflicte, la font del malestar. 

Una interrupció del tractament després d'una millora simptomàtica serà contraproduent tant per l'infant com per la família perquè, al cap d'un temps, tornaran a sorgir en formes de conducta les actituds més "destructives" i que generaven malestar al sistema familiar, amb l'agreujant que anar el psicòleg no servirà de tant perquè l'infant ja haurà tingut una experiència terapèutica frustrada. 

És per això, que recomano encoratjadament parlar amb el psicòleg sobre quin és el millor moment per acabar la teràpia, poder encarar-ho conjuntament i preparar un desenllaç satisfactori per la família, el pacient i la relació terapeuta - pacient.

Microsomia hemifacial i logopèdia

Què és microsomia hemifacial us preguntareu?

La microsomia hemifacial, és coneguda com HFM, i és un trastorn en el qual el teixit d'un costat de la cara no es desenvolupa completament, el que afecta principalment les àrees auditiva, oral i mandibular. A vegades els dos costats de la cara es poden veure afectats i pot comprometre el crani i la cara.

Té diferents noms i hi ha de diferents tipus. Un dels problemes més evidents és el subdesenvolupament dels maxil·lars superior e inferior del costat afectat.

Com és una patologia que afecta moltes àrees del cos, l'han d'avaluar diferents especialistes per exemple:

El cirurgià, el genetista, l'infermer, l’oftalmòleg, l'ortodoncista, l'ORL i el logopeda ja que s’haurà d'avaluar el seu desenvolupament de la parla, la deglució i la masticació.

Ens centrarem en quina és la feina que hem de fer els logopedes, sobretot si estan especialitzats en teràpia miofuncional, ja que coneixem més tècniques i estem més especialitzats per treballar amb aquestes patologies.

Nosaltres com a logopedes ens hem d'ocupar d'avaluar els diferents aspectes relacionats amb la parla, la deglució i la masticació.

De la parla, ja que tenim unes estructures alterades per la manca de desenvolupament; el paladar tou i dur, la mandíbula, la llengua, les dents... estan alterades, amb el que també s'alteren el punt i el mode d'articulació d'alguns sons, que com a professionals hem de treballarà amb les estructures que tenim, tot i que sabem que amb les operacions aniran canviant.

De la masticació, ja que segurament està alterada ja que per una banda no serà possible o serà molt costós mastegar. I per això el professional ha de treballar altres tècniques i ensenyar-lo a mastegar de la manera més adequada. S'han de treballar els músculs orofacials que intervenen en la masticació perquè tinguin la força, la mobilitat i la precisió que es desitja.

També serà necessari aquest professional pel tema de la deglució, ja que està alterada i canviarà segons quin tipus d'afectació hi hagi i segons les operacions i les reconstruccions que es vagin fent. Com en la masticació, és necessari treballar la funció de la deglució però també la musculatura orofacial que intervé.

Us deixem una imatge de la nostra musculatura facial, ja que és important en tots els casos però en aquests més ja que es veurà alterada i l'hem de conèixer molt bé.