Caso Grupos Consonánticos

La oca que realizamos juntos está en catalán

Hoy estamos muy contentos, porque venimos a contaros un caso con el que hemos trabajo estos tres últimos meses. En Enero nos hemos despedido de este caso con mucha pena pero él estaba muy contento porque por fin podía decir cuatro.

Este pequeño llegó al centro la última semana de Octubre para realizar una valoración, ya que después de que el colegio se lo comentará, él mismo le pidió a su padres venir, ya que no podía decir correctamente cuatro, dragón, fresa, granja...

Nosotros realizamos la valoración de este caso y observamos que su  problemática sólo era con los grupos consonánticos, no presentaba ningún trastorno más de los sonidos. En la valoración vimos algunas cosas de su dentición pero ya estaban en contacto con el dentista, así que no nos preocupamos.

Este caso venía una vez a la semana con nosotros, el resto de días realizaban ejercicios en casa. Al principio, durante las tres primeras sesiones nos costó realizar las actividades preparadas ya que es un niño muy tímido, pero después fue un rayo.

Le dimos un truco muy rápido y realizamos diferentes juegos juntos, una oca de grupos consonánticos, donde nuestra oca era un monstruo y un memory con diferentes imágenes que nos ayudaban a producir esos sonidos.

Los primeros que salieron fueron gr, cr, y después de un mes y medio empezaron a salir las dr y tr que eran las que más le preocupaban.
El primer día que le salieron se puso súper contento y yo también porque salió de la consulta diciendo palabras y se marchó a su casa diciendo todas las palabras que se le ocurrían; los padres estaban muy felices porque le veían alegre.

El siguiente mes ha sido para generalizar y hacer un poquito de control.

Ahora mismo está de alta pero lo veremos en unos meses para hacer un control y dar el alta definitiva.

criança

Què difícil navegar a vegades pel mar immens de la criança... El dia a dia embolcalla i és difícil trobar perspectives i temps per aturar-se i pensar. Llavors, busquem desesperadament brúixoles màgiques que ens indiquin el nord, i ens orientin cap a camins correctes, aquells que sembla que ens salvaran a tots.

Malauradament, no existeix un mapa únic amb respostes per a tothom, ni cap camí correcte. Caldrà anar construint les rutes, transformant el veler per encarar-les i, el que a vegades és més difícil: aparcar l’embarcació als ports, per poder baixar a terra posant distància a l’aventura, i així agafant la força necessària per a la següent.

És habitual sentir: “ És que no tenim temps per res des que tenim els fills”, “tot el que fem és per ells i res per a nosaltres”. Malgrat és una realitat que els fills i filles requereixen molta presència i atenció, i que la vida canvia amb ells,  els pares i mares també necessitem espais per a nosaltres. És clar que en funció del moment de desenvolupament del nen o nena, la manera de poder distanciar-se serà una o una altre.

Hi ha qui té a prop figures de suport de familiars per a poder marxar a sopar un vespre, o hi haurà qui tindrà cangurs. Hi ha qui s’organitzarà perquè un es quedi amb les criatures i l’altre pugui anar a fer dues hores d’esport a la setmana... Cada família haurà de poder pensar en les seves possibilitats, però podent trobar espais individuals o de parella, per així no acusar a la criança, de la impossibilitat de tenir un espai propi . Per així no fer responsables als fills i les filles de no poder tenir moments socials de gaudi, de dedicació pròpia o de tranquil·litat...

Tot i així, cal dir que no és fàcil separar-se. Separar-se dels fills i filles sovint genera culpa, i voldríem ser-hi a tots els escenaris de la seva vida, evitant així la sensació de que els abandonem.

Òbviament, els fills necessiten que els anem a veure a les activitats que fan, que juguem amb ells, que els acompanyem en el seu desenvolupament amb presència, atenció, i comprensió i també de tenir moments en família. Però si tot això hi és, cal poder també permetre’s espais per a nosaltres.

Evidentment, cal poder pensar quins són els moments de distància que un es pot permetre. No és el mateix un nadó de 8 mesos que un fill de 8 anys, i no és el mateix anar a sopar fora cada vespre o cap de setmana, que un cop al mes. Tampoc és el mateix quan un fill està malalt, que quan està sa i es pot quedar amb una figura de confiança que el cuidarà.

Si les criatures disposen d’un vincle segur i compartit amb els pares i mares, podran aprendre a separar-se i a tenir la seguretat de que la distància no és cap amenaça, no és cap abandonament, i de que els papes i mames tornen. Aquest, també és un dels aprenentatges vitals que forma part del seu desenvolupament.

Així doncs, mares i pares tripulants, alceu les veles i navegueu amb amor i comprensió pels mars de la criança, però procurant cuidar-vos a vosaltres també!