Què difícil navegar
a vegades pel mar immens de la criança... El dia a dia embolcalla i és difícil
trobar perspectives i temps per aturar-se i pensar. Llavors, busquem
desesperadament brúixoles màgiques que ens indiquin el nord, i ens orientin cap
a camins correctes, aquells que sembla que ens salvaran a tots.
Malauradament, no
existeix un mapa únic amb respostes per a tothom, ni cap camí correcte. Caldrà
anar construint les rutes, transformant el veler per encarar-les i, el que a
vegades és més difícil: aparcar l’embarcació als ports, per poder baixar a
terra posant distància a l’aventura, i així agafant la força necessària per a
la següent.
És habitual sentir:
“ És que no tenim temps per res des que tenim els fills”, “tot el que fem és
per ells i res per a nosaltres”. Malgrat és una realitat que els fills i filles
requereixen molta presència i atenció, i que la vida canvia amb ells, els pares i mares també necessitem espais per
a nosaltres. És clar que en funció del moment de desenvolupament del nen o
nena, la manera de poder distanciar-se serà una o una altre.
Hi ha qui té a prop
figures de suport de familiars per a poder marxar a sopar un vespre, o hi haurà
qui tindrà cangurs. Hi ha qui s’organitzarà perquè un es quedi amb les
criatures i l’altre pugui anar a fer dues hores d’esport a la setmana... Cada
família haurà de poder pensar en les seves possibilitats, però podent trobar espais
individuals o de parella, per així no acusar a la criança, de la impossibilitat
de tenir un espai propi . Per així no fer responsables als fills i les filles
de no poder tenir moments socials de gaudi, de dedicació pròpia o de
tranquil·litat...
Tot i així, cal dir
que no és fàcil separar-se. Separar-se dels fills i filles sovint genera culpa,
i voldríem ser-hi a tots els escenaris de la seva vida, evitant així la
sensació de que els abandonem.
Òbviament, els
fills necessiten que els anem a veure a les activitats que fan, que juguem amb
ells, que els acompanyem en el seu desenvolupament amb presència, atenció, i
comprensió i també de tenir moments en família. Però si tot això hi és, cal
poder també permetre’s espais per a nosaltres.
Evidentment, cal
poder pensar quins són els moments de distància que un es pot permetre. No és
el mateix un nadó de 8 mesos que un fill de 8 anys, i no és el mateix anar a
sopar fora cada vespre o cap de setmana, que un cop al mes. Tampoc és el mateix
quan un fill està malalt, que quan està sa i es pot quedar amb una figura de
confiança que el cuidarà.
Si les criatures
disposen d’un vincle segur i compartit amb els pares i mares, podran aprendre a
separar-se i a tenir la seguretat de que la distància no és cap amenaça, no és
cap abandonament, i de que els papes i mames tornen. Aquest, també és un dels
aprenentatges vitals que forma part del seu desenvolupament.
Així doncs, mares i
pares tripulants, alceu les veles i navegueu amb amor i comprensió pels mars de
la criança, però procurant cuidar-vos a vosaltres també!
No hay comentarios:
Publicar un comentario